Haurem de créixer.

I realment se n'havia anat... -fent al·lusió a la darrera entrada del blog-.

Millor demanar perdó que permís... De totes maneres, trobava a faltar amargament escriure alguna cosa decent per al blog i amb això no estic remarcant que la reflexió que faré ho siga; no, amb això vull dir que intentaré que encaixe dins els paràmetres difusos de la paraula "decent".

Et perds no quan no trobes cap on anar, sinó quan en perds les ganes. Ho havia oblidat... com tantes altres aspectes importants que integren qualsevol persona.

Després d'un temps d'hivernar emocions, d'embotellar-les, classificant els tons i les harmonies dels sabors i les olors; després d'una revisió de mètodes, sabers, creences, reaccions, parers, etc. d'una mateixa arribes a la conclusió de què hi ha accions no estipulades per la raó que escapen de l'ordre comú i natural de l'univers. I em referisc al caos dins de l'ordre d'una persona. Em referisc a les incongruències pròpies de la vida, eixes que et colpegen quan passen de llarg pel teu costat i t'avisen que sempre han estat darrere teu esperant l'ocasió adequada. Et pares. Mires als voltants i veus com se't riuen els rostres d'aquestes incoherències. Et pares. Et pares per observar allò que no entens, per veure si avances o restes guaitant uns segons més... Errada. Et pares... et congeles; formes una xicoteta part dins un temps indefinit d'equacions incomprensibles. Eres insignificant. I l'interrogant encara està ahi: això què veig rient-se... em resulta familiar. Allargues la mà i... sorpresa! Eres tu mateixa reflexada. Vius en una habitació de quatre parets plenes de cristalls. Mai has avançat. Soles somiaves desperta. Un moment! Estaves desperta? Ho estaves? Preguntes inquisidores. Maleïdes preguntes que et fan plantejar-te el terra on xafes. La distorsió de la realitat arriba a punts insospitats. I si estaves desperta, com no t'has adonat de que tu mateixa trampejaves amb tu mateixa? Les conclusions es precipiten pels penya-segats de la teua ment. Suicidis col·lectius de pensaments en massa.

Ja ho deia algú, no recorde ara qui- la memòria com sempre fa de les seues-, allò de: "els murs que ens imposem estan creats per nosaltres" i també "els problemes ho són perquè deixem que cresquen al llarg del recorregut mentre els alimentem amb les pors i inseguritats, portem les maletes plenes de passat" o alguna cosa semblant deia...

La vista enganya, o això diuen. Els sentits ens estafen. Deuríem cobrar una remuneració i restablir un caos tan ordenat. Els sentits... menys un. Ens hem oblidat del més important de tots. El sentit comú. Malgrat que irònicament escasseja prou. El sentit comú permet una clarividència dels fets que qualsevol altre crim comés per la resta de sentits és detectat amb una immediata i contundent efectivitat. Actua il·luminant l'escena i en propicia una ràpida diagnosticació de les causes. L'anàlisi de les proves del delicte i les conseqüències és inevitable. De sobte, te n'adones de tot, se t'obren les portes del pantà. Després toca reconsiderar la postura, la situació, el moment; toca reconstruir els pobles arrasats.

D'això al meu poblat se'n diu: "baixar del burro". Una dita popular i com popular que és, incorrecta des del punt de vista gramatical però més certa i veritable "que una casa".

I al final... ens quedem en el que més paga la pena. Nosaltres nuets, sense maquillatges, sense maletes, sense murs i a les palpentes. Perquè sí, som nens xicotets i els menuts no saben veure, tenen la facultat de la vista però no la tenen la capacitat desenvolupada. Haurem de créixer.





"Still a weirdo... afer all these years"

KT Tunsall- from the album Tiger Suit

21/12/10

2 comentaris:

Unknown ha dit...

La qüestió és despullar-se dels errors (com tu dius, com un xiquet) i començar a vestir-se amb roba ferma, neta, ara. Sempre estem a temps de vestir-nos amb roba nova i eixir a caminar pel camí més vulnerable, vulnerable a la nostra por del passat.
M'ha agradat molt esta entrada, té moltes metàfores. I és molt decent, hehe :)

Ariadna Garrido ha dit...

:)

Gràcies Estel... després de dos mesos he llegit la teua resposta, tenia mig abandonat el blog. Tornaré a recuperar el meu lloquet. Un besot bonica.

PD: Continuarem despullant errors.

Publica un comentari a l'entrada