Constància és just el que em falta aquestos últims dies... i amb aquesta flonja excusa em disculpe pel retard en les noves entrades. La melangia sovint em transporta a plànols contemplatius que, també sovint, no entenc ni jo. El que sí sóc capaç de comprendre és la bellesa en allò que ens rodeja i que en nombroses vegades titllant-ho de quotidià, no li donem importància. La caiguda de les fulles a la tardor és un bon incentiu... ací us deixe el meu comiat per aquesta època de l'any.
El fred que ens colpeja l'ànima ens ha fet adonar-nos-en de l'hivern als nostres cors...
res millor que una bona dosi de calor vora la llar dels amics.
CANÇÓ DE LA FULLA SECA
Ja sóc lliure pel cel,
o vent, ara sóc lliure,
dugue'm ben lluny, o vent:
per tu és el meu somriure!
Tu m'has alliberat
d'aquest neguit de viure:
ara morta sóc viva:
puc volar i puc riure.
Ja no m'haig de delir
com quan l'ocell cantava,
ja no aquell frisament
quan amb l'ala em tocava.
Ara sóc lliure: sóc,
dintre la tarda blava.
Ara puc empaitar
l'ocell que em torturava.
Gener de 1946
Albert Ràfols-Casamada
5 comentaris:
La bellesa, sempre està ahi... però cal veure-la. Cal escandalitzar-se de cada cosa, no en el sentit negatiu de la paraula, sinó l'escàndal d'allò que ens fa corpendre'ns; cal que les coses ens donen copets allà on estiga l'ànima; cal que ens sorprengue'm..., fins i tot de la caiguda d'una fulla.
=D Segueix escrivint!
Ai, i a mi també, constància i temps, és el que em falta. Ja toca que pose algun nou post, a vore si vaig reactivant-me. I sí, ahi està la bellesa... hi ha que saber veure-la en cada fulla que cau, mantenir-nos fidels a l'esperit de la terra, meravellant-nos amb la màgia de tot allò que ens envolta, part també de nosaltres, matèria al cap i a la fi com eixa fulla, però que hem pres consciència de nosaltres mateixos/es. No hi ha paradisos ultraterrenys, i la gradació de colors de les fulles al caure és una sinfonia millor que la de qualsevol cor celestial... besets hivernals, i vitals!
Estic d'acord amb vos...
Les coses menudes són les més grans...
Estel: no puc estar sense escriure, ja coneixes la llibreta ;)
Faune: M'encanta aquesta frase teua "No hi ha paradisos ultraterrenys, i la gradació de colors de les fulles al caure és una sinfonia millor que la de qualsevol cor celestial"
Que escrius poesia?
Jejeje ai, Ari, em temptes l'ego... no, no escric poesia, però m'agrada molt disfrutar-la, quan la fan altres, o quan, més enllà de les paraules, la vida me la posa davant i puc gaudir-la, ja siga en les fulles de la tardor o en el tacte d'una pell de dona.
^^
Gaudir és l'esperit. Per cert... s'apropen aires de canvi...
Ja ho comprovareu per aquest racó...
Publica un comentari a l'entrada