Em costa tot. Moure'm, respirar; cada moviment em destorba i em provoca dolor inusitat arreu. Cada alenada és com donar la benvinguda a les agulles dins d'un pit cansat. Marcint idees vaig apagant-me la llum, teixint la veritat d'una inhumana raó de ser. Creant una devastadora i poderosíssima punyença.
A
q
u
e
s
t
a
m
o
r
t
m
e
u
a
.
.
.
Diuen que sóc anciana, aquells pensaments. I com s'entén amb 19 anys?
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentaris:
Perla
sí, ets pot sentir vella amb 19 anys. I cansada, i inutil en aqusta vida...i ja res no en te de sentit...i tot s'escapa entre les mans com la sorra a la platja...i tens algo que no entens de tu mateixa...i que ningú no enten perque no ho saps explica, no ho pots explicar...és com...no sé...com l'altra cara de la lluna propia i oculta.
i no sé el que dic, i posiblement m'equivoque amb tot açò...
besets!:)
Publica un comentari a l'entrada