Cauen núvols de plom,
el cel és gris matissat.
Els cants de les aus ressonen tímids,
com gotes de gel glaçat.
El gessamí plora fulles seques
I guspires al vent
I fum de volves als ulls.
Pau i quietud ampla.
Silenci daurat d’estels.
Aquest mig dia de llum
porte senyeres vermelles
per encendre papers gastats.
Contant versos vaig somiant
mentre la tinta negra cau
sobre els núvols de plom.
19/12/09
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
m'agrada! =)
"Pau i quietud ampla.
Silenci daurat d’estels"
genial nena! Sé que no te coment sovent, però sí que llegeixc. Mai sé què dir-te!
Cauen els núvols, tot és questió d'enretirar-se... Un dia caurà el cel sencer... Però després de la tempesta sempre arriba la calma. Qui no ha respirat i viscut una "calma..."? I del silenci en farem estels i passejarem les metàfores dels poemes fins que trobin niu...
Salut.
onatge
Gràcies com sempre als tres per comentar!
Estel: ;) aquest te'l dedique, va :P et ve perfecte.
Dk_Ly: sempre amb les portes i finestres obertes veiem la llum. Espere que cada escrit provoque aquestes coses, gràcies pels moments confidents.
Onatge: sempre tan "poetaire" :) Sí, després de tota tempesta, ens quedem glaçats, però el sol sempre brilla. I del silenci farem poemes.
Publica un comentari a l'entrada