Quan al cor porte senyeres oblidades
No recorde on sóc.
Quan a les nafres dins meu criden de dolor,
No puc curar paraules trencades.
Quan l’esgotament fa presa de mi,
No sóc capaç d’alçar l’ànima.
Perquè sense tu no sóc,
sols reste a la meua habitació
mentre tintes de negre adornen el meu vestit.
Al teu front col•leccione pètals,
de llavis rojos plens de llum
i roselles, margarides, lliris...
i també fulles seques de tardor
perquè quan vingues en somnis,
t’emportes el regal més preuat de tots:
el llibre de les memòries i els flaires de dolçor.
19/6/09
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada