Blanc trencat

(Per Turulato extret de: http://www.deviantart.com/)

Trucades per telèfon.

Un sext sentit,

açò s'acaba hui i ací.

I a la resta de mortals aconseguirem diluir,

entre pols i runa a la meitat del camí.

Apedaçar records com qui abraça un amic,

guaitant la lluna,

sentint Dionís.

Ballant s'amaga la cara del dia,

li respon la seua còpia tot seguit

i mentre passen les hores

romandrem eestancats ací.

I a la resta de mortals acoseguirem diluir,

que tinc la lluna eterna per a tu i per a mi.

Conta'm llàgrima salada,

què se n'ha fet del teu mar?

Tempestes i huracans a les finestres blaves

i encara no pots dir-me cap vocal.

Restem en silenci, tot plegat,

la pressa és feta fóra

del nostre temps i espai.

Carícia, ànima, meitat.

Plora, boja, no coneix pietat.

Vull dir-te que al present

res estable pots aconseguir

que no siga un somriure a la memòria

i un abraç més fort que el vent maleït.

No poden desfilar les penes ja,

en aquestos ulls teus plens de joia,

que tinc una clau feta de la meua entranya

que ninguna Espanya ens furtarà la nau.

Perquè naveguem al mediterrani, al pacífic

al mar del nord o al del sud...

la diferència és mentida:

tots són aigua amb regust de sal.

I jo, terra ferma

on ancorada resta la millor part de mi: tu.

Ànima bessona, revestida de cuir.

Ànima de llum, et rius ja de l'oblit.

Perquè cal recordar tota experiència,

perquè sense eixa sàvia del temps

no seriem sinó fum, pols, buit.

Perquè al fons de la teua consciència

hi ha la veritat que ara no retens.

Acompanya'm altra vegada,

en un futur probablement incert,

perquè algun dia jo seré marinera

i el vent em portarà ben lluny

pot ser a una altra terra ferma

on romandràs ara tu.

(Per a Vicent. Per tot. Per ser una llum i la meua meitat. Perquè la seua veu trencada m'ha inspirat. Perquè és ell qui ha fet el poema...)

30/3/11