He vist el meu jo
abans de nàixer. No és el cas que molta gent recorde… però sé… que va ser així…
mirant-me a l’espill i recordar que el cos i l’esperit anaven en consonància.
Tot un instant de perfecció absoluta, plenitud de la vida… L’hauré viscut
aquest instant ja? Haurà passat el moment i no m’he n’hauré adonat?
Mentre reflexione
prenc , altra vegada, la decisió de millorar… feia tant de temps oblidada al
calaix de sastre que porte al pit. Elegisc, una vegada més, viure. I no
sobreviure, com fan tantes altres persones. Perquè és fàcil sempre
descuidar-se, descarrilar-se, a comodar-se, mitificar-se, veure’s el melic... I
no som mòmies de museu per tal que ens admiren... cal primerament saber què és
admirar, cal, per tant, saber les coses experimentant-les amb tots els sentits
possibles. Cal practicar. Cal discutir. Cal pelear. Cal barallar, bregar...
divertir-se, riure, somiar, jugar, pujar als núvols, baixar al terra, descosir
la roba, posar nous botons... despenjar-se de la farola, cantar singing in the
rain amb paraigües o millor amb para-sol... fer escalada, rafting, puenting,
sofing, ioguing i tot el que acaba en –ing comptant amb el fucking. I fer l’amor
i no la guerra. I pintar l’habitació de flors i signes de la pau. Retallar
samarretes, escriure a la llibreta i enviar una botella dins el mar amb un
missatge. Recular, veure des d’un lloc alt on estem i què volem,
reinventar-se...
Ens faria falta una altra vida: aquesta per
aprendre la teoria i altra, la segona, per posar-la en pràctica. No obstant,
mentre ens limitem al desordre caòtic de la joventut brillant, mirem l’horitzó
i el pintem amb les mans. Cada decisió que fas i fan. L’alè que se’n desprèn quan
estàs cansat o cansada. La suor i el riu refrescant... Compte amb mi... i amb
tants altres... agafem-nos de les mans! Cantem... singing in the rain?
read more
