La relativitat dels cossos

Jo creia en la sort fins que em va explotar a la cara. Si pot ser no parlara figurativament, diria que em passà per damunt-bé, li he de posar un punt d'exageració per donar-li interés, no?- Com deia, em va passar pel costat rampant un seat ibiza color negre. Negre, com la nit que m'abraça. ara. Tinc trenta-un anys, un germà a l'atur amb càncer, una tortuga al menjador de casa, factures per pagar, una mare morta, una familia inexistent i escric des d'una cadira de rodes. Em manca tot dirieu menys les ganes... perquè després d'un procés d'evolució, malgrat tot ara sóc feliç. Abans estava casat amb una bona dona, de cabells d'or i bla,bla,bla... La vida perfecta. El cas és que voliem formar una família... La nit de l'atropellament tot va canviar. Cada canvi és un relat, una història i aquesta és la meua història. La història de la meua vida, on pinte jo i solament jo... i bé, també algú més.

Els meus amics i amigues dirien que en aquell momement a l'hospital el dia després em vaig tornar boig. I quan em contaren el que vaig fer, certament creia que tenien raó. Vaig agredir una infermera, vaig llençar per l'aire una cadira, vaig discutir amb el meu germà i quasi em fugue de l'hospital amb cadira de rodes... Però tot açò no té cap sentit si no us pose en antecedents, perquè ningú entendria la història, el resum d'unes vivències com unes altres. Tots necessitem punts de referència, allí vaig trobar el meu... o la meua: estic parlant clarament de la morfina. Que què ha de veure la morfina amb tot açò? Espereu, vaig al lavabo i continuaré contant-vos...

read more

UN PROBLEMA DE MEMÒRIA

Toc toc.

-Qui és?

-Eulàlia, ets a casa?

-No, no hi sóc- respon l’al·ludida.

-Dona, doncs jo diria que sí...

-Bajanades! No hi sóc. Qui em demana si es pot saber?

-Marina. Vinga, obre que et porte el dinar...

-Dinar?!Estàs boja? Són les set de la vesprada. No, no, no.

-Perquè no et quedes amb fam, vinga obre. Fora fa fred.

-Hui fa un dia calorós, no fa mal temps.

-Podríem tindre aquesta conversa dins?- s’impacienta Marina amb veu cansada.

-Dins? Jo no vull cap andròmina, no sé per què has vingut...-comença l’altra veu- però no em venges res.

- Eulàlia...

- Ací no hi ha cap Eulàlia- trona una enfurida veu darrere la porta polida.

-Què passa ací?- ressona altra veu.

Marina es gira per veure de qui es tracta. El nou porter mira palplantat l’escena. Els crits de l’anciana l’havien alertat feia pocs segons que alguna cosa ocorria allà dalt.

-Em vol vendre andròmines i altres coses que no em serveixen per a res- es queixa Eulàlia am veu clarament ofesa.

-Per favor, es tan amable d’acompanyar-me a sota?- intervé el desconegut.

-No és el que s’imagina. Li portava el dinar per hui a la senyora Eulàlia...- l’anciana va carraspejar a mode de protesta- ja que és incapaç de recordar-se de l’hora.

L’home mira expectant a Marina. l’antic propietari del primer pis ja l’havia avisat d’aquell enrenou. I és que l’alzheimer no perdona.

17/2/10

read more

REAL INSOMNIA

Travesse les vies corrent. Les gotes d’aigua ataquen amb energia el terra banyat de l’estació de ferrocarril. Mire a ambdós costats per assegurar-me que cap ten imaginari creuen de sobte sense previ avís. Comença una carrera desenfrenada per arribar abans que les portes del vagó tanquen i em quede fora frustrada i mullada completament. Se sent un tron de vidres trencats, colps, correres i l’olor a cendra en l’aire es fa evident. Sols m’ha donat temps a cobrir-me el cap amb el braç esquerre. El soroll es fa insuportable: són crits de gent, udols d’esperits esquinçat. Roig. Un roig demolidor resta enfangant el sòl on ara xafe i fins feina uns instants sols quedava una lacònica brutícia. La famosa brutícia de les estacions.

Sacsege el cap incrèdula davant el que esdevé el pitjor dels malsons. Els udols es continuen succeint i jo immòbil sense ser capaç de moure ni tan sols un dit, l’ànima clavada al lloc on , per ventura, havia sobreviscut al que semblava una explosió. I les notes d’una melodia inquietant vibraven en l’aire polsós, entre les deixalles de ferro: ruïnes d’un antic tren.

Vaig sentir la imperiosa necessitat de saber d’on provenia la cançó esfereïdora. El cos va trencar l’assetjant immobilitat per adonar-se que podia moure els membres. Primer una cama i seguidament l’altra. I més tard altra més, feren possible el miracle de la locomoció.

Em vaig sentir confosa i horroritzada. No podia evitar una atracció fatal per la incessant melodia. No podia lliurar-me de l’efecte encisador que tenia vers mi. Les passes ressonaven en l’esguitat ciment gris mentre m’apropava cada vegada més. Vaig adonar-me que les notes s’originaven darrere del que semblava que havia sigut el vagó. A l’altra banda de la via... allà surava una mena d’atmosfera estranya que no sabria com descriure. Amb una última passa, vaig desvetllar el misteri.

Una gramola rovellada, torçada i polsosa estava sobre una soca d’arbre tallat. En aquell moment en què mirava, un raig sanguinolent i ple d’odi va il·luminar l’escena. Les notes perseguien el meu cap, em deien alguna cosa. Volien comunicar alguna anguniosa veritat.

Inconscientment, la meua mà va reprimir un xicotet espasme que em pujava per l’esquena. Amb la pell de gallina i una suor freda regalimant pels cabells castanys vaig allargar el braç. Volia tocar allò, volia parar aquelles desficiants notes, però en lloc de llevar l’agulla de la gramola els meus dits tropessaren amb uns fulls que descansaven mandrosos al costat. Eren les partitures escrites amb roig del que semblava seria la melodia de la cançó.

La sorpresa esdevingué majúscula quan la mirada es fixà en l’autor d’aquell escrit: jo. Em sentia tan perduda en mi mateixa! Allò era un somni, segur que ho era... segur? No entenia res. El marejant flaire que m’envoltava inundant el meu esperit espantat mentre el voltava de tenebres resultava claustrofòbic. Aquella situació era tan irreal com descompassada, just igual que la cançó. Desconcertada, dèbil i marejada amb llàgrimes salades als ulls vaig haver d’esborrar els pensaments insidiosos que m’ofegaven. Els colors van perdre els matisos desdibuixant-se en blancs, negres, grisos i un incansable roig sang que tenyia les meues mans. M’hi vaig horroritzar: havia provat d’esborrar la partitura però resultà que la tinta no era pintura sinó sang.

Els genolls van picar a terra amb un soroll esmorteït. Tremolors i plors descontrolats. Tota la destrucció l’havia provocat jo. Ho sabia. Jo era la causa.

-Qui eres tu?

Una mà blanca aparegué al meu camp de visió. El contacte amb la suau pell va fer-se imminent. La veu em resultava familiar, estranyament familiar. La música sonava.

Poc a poc, vaig alçar el cap, repassant amb la mirada a qui tenia davant.

Uns peus descalços, un vestit negre amb brodats platejats i llaçets rojos. Uns ulls verds profunds, una pal·lidesa mortal i uns cabells... sí, castanys també. Sí! L’aterradora veritat em colpejà fortament el seny.

Un somriure maliciós es dibuixà a la xiqueta que plantada davant meu em mirava fredament. Aquesta era jo en miniatura, però era jo. La gramola deixà d’emetre els estrafolaris sons.

El terra va apropar-se prompte sense avisar. Un silenci es féu còmplice i aquella xiqueta aguantà amb una força desproporcionada per a la seua edat el meu pes. Després... l’infern.

read more

La vieja historia de un mago de sueños

Había en la Tierra Media un hombre que conocía la esencia de la materia. Era un mago de la forma, con su arte encantaba las almas e iluminaba las mentes.

En sus ratos libres, los menos de los que quería, zurzaba sueños para los mortales como él. Un día, estando en el bosque recogiendo hierbas- de las buenas- para una de sus pociones, encontró un ternero malherido. Sin pensarlo siquiera, lo llevó a casa donde curó sus heridas. Cuando se recuperó, el ternero, en agradecimiento, la Madre Tierra elaboró para él un arma mágica que llevaba su esencia.

Hoy, muchos años más tarde, hemos encontrado los tres objetos encantados que describe la historia para que regresen a las manos de su antiguo propietario.

Hoy, día de la celebración de su vigésimo noveno cumpleaños.

24/4/10

read more

Enganyatall...

Aquella mirada fràgil esdevé un somriure gebrat i insípid al mirall. Aquell recel de descobrir la feia sentir nua davant la monotonia de l'espill. Com cada dia surava en un estat d'intransigència còmplice, es veia reflexada allà i les cames semblaven terratrèmols incontrolables. Massa grassa, massa defectes. Massa poca vida als ulls. Una lluentor verda com la fauna que acompanya tot riu s'evaporava cada vegada més i més de pressa: els bàtecs li semblaven injustos. No era voluntat d'ella continuar vivint una mentida... No obstant, per damunt de tot, el fet sufocant de saber que l'autodestrucció li plaïa; li provocava por... por a la por mateixa. Volia acabar amb això, volia acabar amb el sofriment, volia...

Agafà una botella de licor, hui seria diferent... S'escoltà un soroll de vidres trencats. Passes apressades i lladrucs de fons i obscuritat i... sang.

...

- Talleu!! Una escena magnífica...

Ella assentia mentre parava atenció als detalls que la directora li indicava. Esperava no tornar a repetir-la, pensà. Un rugit esfereïdor va ascendir per l'aire...
-Quina gana!!

read more