Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Poesia. Mostrar tots els missatges
0 comentaris

FRUSTRACIÓ


Per: Life-takers-crayons



FRUSTRACIÓ

Eres la crosta freda i clavillada,

la mà que colpeja la galta,

cada fiblada de angúnia,

mostres de fang i runa,

pols dins l’era...

Buida i grisa

mossega la fera

i al cau amagada frissa

per veure l’interior de sí mateixa.

I no és sinó la frustració aqueixa,

la que ahir arraconaves

entre l’espasa i la paret

la que ahir esgarrapaves

entre sorolls secs de set

perquè et revelara els motius.

I els que buscàvem joia de nius

la paraula ens era esquiva.

No sé si seria la fúria raptada

la de roja sang rajada

o si somreia la ira.

Enquestada,

ella se sap antiga

i ara esclaten trons a la boca

i llamps als ulls

i l’electricitat corpren la pell,

farta de fer-me la roca,

de replegar el que no culls.

Aquesta dama no té remei.

7-8/2/12

read more
0 comentaris

Records i cendres

Fa temps hi havia una blava mirada
que penjava dels teus ulls
i entre aquelles notes perfumades,
un ensimismament estúpid,
i restaven alegres les ganes de saber
que per tot i per tot
sempre series per a mi, tu.
read more
0 comentaris

Blanc trencat

(Per Turulato extret de: http://www.deviantart.com/)

Trucades per telèfon.

Un sext sentit,

açò s'acaba hui i ací.

I a la resta de mortals aconseguirem diluir,

entre pols i runa a la meitat del camí.

Apedaçar records com qui abraça un amic,

guaitant la lluna,

sentint Dionís.

Ballant s'amaga la cara del dia,

li respon la seua còpia tot seguit

i mentre passen les hores

romandrem eestancats ací.

I a la resta de mortals acoseguirem diluir,

que tinc la lluna eterna per a tu i per a mi.

Conta'm llàgrima salada,

què se n'ha fet del teu mar?

Tempestes i huracans a les finestres blaves

i encara no pots dir-me cap vocal.

Restem en silenci, tot plegat,

la pressa és feta fóra

del nostre temps i espai.

Carícia, ànima, meitat.

Plora, boja, no coneix pietat.

Vull dir-te que al present

res estable pots aconseguir

que no siga un somriure a la memòria

i un abraç més fort que el vent maleït.

No poden desfilar les penes ja,

en aquestos ulls teus plens de joia,

que tinc una clau feta de la meua entranya

que ninguna Espanya ens furtarà la nau.

Perquè naveguem al mediterrani, al pacífic

al mar del nord o al del sud...

la diferència és mentida:

tots són aigua amb regust de sal.

I jo, terra ferma

on ancorada resta la millor part de mi: tu.

Ànima bessona, revestida de cuir.

Ànima de llum, et rius ja de l'oblit.

Perquè cal recordar tota experiència,

perquè sense eixa sàvia del temps

no seriem sinó fum, pols, buit.

Perquè al fons de la teua consciència

hi ha la veritat que ara no retens.

Acompanya'm altra vegada,

en un futur probablement incert,

perquè algun dia jo seré marinera

i el vent em portarà ben lluny

pot ser a una altra terra ferma

on romandràs ara tu.

(Per a Vicent. Per tot. Per ser una llum i la meua meitat. Perquè la seua veu trencada m'ha inspirat. Perquè és ell qui ha fet el poema...)

30/3/11
read more
1 comentaris

Sense retorn


Àngel guardià del cementeri de Comillas, Santander- Andrarena, deviantart.com-


Notes discordats remouen els records

i fan miques el poc seny que quedava,

no saben nadar en terra erma,

senten por de les remors rugoses

i vessen mentre passen pel teu costat

carícies d'aspres mans.

Ningú és Sant,

Ningú no enganya,

digues-li-ho a Polifem,

al nu del pensament,

al fil de la roda que no balla,

a veure si tens sort i encara et punxa

i em despertes del teu malson

entre crits de suor freda.

Però vine amb mi, ara

gaudeix de la vetllada, ara

no pots rompre la quietud

d'un bassal de pluja buit.

Ara ningú ens espera a la vorera,

exepte una melangia eterna

ancorada a les meues ganes

i al reflexe dels teus ulls.

Cau com pou en la roca,

com el vent gelat d'hivern,

entre tanta neu i tanta pols,

vull desenterrar una carta.

Aquella que lliges al badallant horitzó

amb la palma del cor oberta.

Aquella que sense llegir-la

ja saps com acaba,

Llàgrima meua.

13/3/11
read more
1 comentaris

El cansament... evidentment!

-Amb permís del blog l'altre Lisebe-

El cansament és no poder evadir-se,
El cansament és trobar l'avorriment sense buscar-lo,
El cansament és no intentar-ho,
El cansament és la justificació de la peresa,
El cansament és la violació d'una llei,
o premissa o línia o simplement una cobla.
Sola, abandonada, torta, apedaçada.
El cansament és una càrrega d'energia negativa,
i també una sobredosi d'activitat frenètica...
També podria ser una cara vella,
plena de llits de riu secs i esquerps.
El cansament és allò que no has aconseguit
i has intentat més de les vegades que recordes.
El cansament és un dia de pluja.
I també un lliri pansit.
El cansament, trist, rostre pàl·lid de la mort...
són llunes obscures, sopars d'un convidat:
tu, tu aspre i decadent.
El cansament és una masturbació per monotonia.
El cansament... és... bé açò:

FI
read more
0 comentaris

Se'n va...

SE'N VA UN CRIT

S'esquerden els records allà per on passen,
es deixen caure per la vall de llàgrimes que retinc endins,
fora de l'abast d'una mirada inquisidora,
en direcció oposada a l'impuls de cridar.

23/10/10
read more
3 comentaris

VESTIDA DE BLAU, ENTRA EN ESCENA

Estic seca de ment,
seca d'idees de nou,
seca de fulles tintades.
Rebutge esforços innecessaris
que resulten improductius.
A les ales de una memòria forçada,
sense mapa per establir connexions,
tot resulta incoherent,
obviament ineficaç,
provadament estúpid
i probablement inútil.
Són etapes de letàrgia,
on les imatges tot ho expressen,
on cada vivència queda enregistrada,
dins la paraula escrita,
engabiada la essència queda plasmada
la irreflenable sensació d'impotència.
I sí, és una fase
com quan la lluna busca el sol
com les estacions de l'any;
la taca que portes al front,
després de vessar la tinta,
inexistent ara al full...
Esperant millors temps,
La Dama de Blau em crida.
read more
3 comentaris

Poema per un sentiment gastat...

SENTIMENT GASTAT

Visitaves la meua absència
quan pensava en el darrer instant.
És un passat desdibuixat per línies
de tinta encesa en flames;
és una càrrega més als muscles,
és un neguit que plora,
és com una pedra morta
és el sentiment d’estar sola.

31/7/10
read more
0 comentaris

UNA MENTIDA... EN VERITAT!

Per fer una breu introducció, sols dir que vull que sentiu aquest poema com una revelació, com un fet real, com si cada paraula fóra la confirmació d'un esdeveniment cantat. Tots els poemes tenen diferents interpretacions perquè justament el filtre del lector permet una òptica diferent, doncs bé, feu-lo vostre, ja em dieu. A sota a l'esquerra, com sempre, la data quan el vaig parir...



Baixant les corbes d’un vestit,
la negra nit batega dins d’espurnes;
les mateixes que són fars,
les mateixes que són mortes.
Esclaus de desitjos rondant l’habitació.
I al cor una contractura
em recorda que no estic vivint el temps
per llançar-me damunt teu.
Cada segon perdut,
una oportunitat passada,
una esquerda sagna
rere aquesta porta tancada
que he ignorat i ara em crida.
Amb el líquid vermell sent part de la terra
m’esgole per davall de tot mur.
Quan he arribat a tu,
m’adone que ets una titella
i no has estat mai allà.
Mirades i il•lusions i mentides i decepcions.
No mai darrere la porta,
fugies com esperitada ombra.
Cap al no res, terra erma.
3/2/10
read more
0 comentaris

DORMS


by Aeravi


DORMS

Vola la lluna

sota la seca branca,

ressonen llançols al vent,

reculen imatges

Despertes.

Quin somriure entremaliat

aquest dels ulls daurats.

Alces la testa

però no veus cap cosa

que et torbe.

Dorms.

22/12/09

read more
2 comentaris

Arbres per vida

Deviantart

by ~AmeliePom



L'arbre vell


En la ciutat hi ha una plaça

i en la plaça un arbre vell.

En l'arbre hi ha la tristesa

de saber que és el darrer.

Abans n'hi havia molts d'altres,

ara tan sols queda ell

com un record que s'apaga

entre el ferro i el ciment.

Diuen que volen tallar-lo,

que molesta, que el seu verd

trenca l'estètica pura

dels edificis que té

voltant-lo, voltors altíssims

a punt de menjar-se el cel.

Que al lloc que ocupa podrien

aparcar vint cotxes més.

Que és la casa on s'arreceren

centenars de bruts ocells

que ningú recordaria

si no fos perquè viu ell...

En la ciutat – algú conta –

hi havia fa molt de temps

un arbre gran i molt trist

que se sabia el darrer

i plorava fulles grogues

en la tardor, i a l'hivern

es despullava i cantava

estranyes cançons al vent.

Quan venia primavera

despertava les arrels,

oblidava un poc la pena

i obria el somriure verd

que en estiu era rialla

que et feia sentir-te bé

quan, fugint del sol, entraves

en el cercle tou i fresc

del seu regne que assetjaven

cotxes, finques, fum, diners.

Quan el tallaren plovia.

Ja no he vist ploure mai més.


Marc Granell inclós a L'illa amb llunes

read more
0 comentaris

EL REGAL MÉS PREUAT



Quan al cor porte senyeres oblidades
No recorde on sóc.
Quan a les nafres dins meu criden de dolor,
No puc curar paraules trencades.
Quan l’esgotament fa presa de mi,
No sóc capaç d’alçar l’ànima.
Perquè sense tu no sóc,
sols reste a la meua habitació
mentre tintes de negre adornen el meu vestit.
Al teu front col•leccione pètals,
de llavis rojos plens de llum
i roselles, margarides, lliris...
i també fulles seques de tardor
perquè quan vingues en somnis,
t’emportes el regal més preuat de tots:
el llibre de les memòries i els flaires de dolçor.

19/6/09
read more
2 comentaris

SIGUES SINCERA

SIGUES SINCERA

Negues evidències amb rotunditat assajada.

Trist destí et guarda.

Transformes primaveres en paisatges de neus;

perquè no vols veure més enllà dels teus peus.

“Com descriure la decepció aguda que sentia?”

vaig preguntar-li a algú.

“És una patologia molt comú,

hui en dia”.

I quanta raó tenia;

pensava,“Voldria una indemnització”

I aquella cançó;

cantava: “pitjor és sentir

que la vida se’n va”.

“I tant... si la deixes fugir!”.

Cansada, es resigna:

“No ho puc evitar, és com sóc”

“No ho vols esquivar, sols és això”.

“Vols sinceritat en un sol mot?”

Feblesa.

Aquesta és una paraula ben entesa

per qui no vola per por a la por;

per qui no obri el cor.

I també per qui no es valora

perquè se sent sola.

19/1/10

read more
4 comentaris

CAUEN NÚVOLS

Cauen núvols de plom,
el cel és gris matissat.
Els cants de les aus ressonen tímids,
com gotes de gel glaçat.
El gessamí plora fulles seques
I guspires al vent
I fum de volves als ulls.
Pau i quietud ampla.
Silenci daurat d’estels.
Aquest mig dia de llum
porte senyeres vermelles
per encendre papers gastats.
Contant versos vaig somiant
mentre la tinta negra cau
sobre els núvols de plom.
19/12/09
read more
Em costa tot. Moure'm, respirar; cada moviment em destorba i em provoca dolor inusitat arreu. Cada alenada és com donar la benvinguda a les agulles dins d'un pit cansat. Marcint idees vaig apagant-me la llum, teixint la veritat d'una inhumana raó de ser. Creant una devastadora i poderosíssima punyença.

A
q
u
e
s
t
a

m
o
r
t

m
e
u
a
.
.
.

Diuen que sóc anciana, aquells pensaments. I com s'entén amb 19 anys?
read more
0 comentaris

No entenc...

Contant gotes, la llum etèria.
Voltant somnis, la caça trepitge.
Històries incomprensibles
caucàsics pensaments.
Paupèrrima son que t'acostes
al llindar d'aquesta porta.
Tancada per a tu,
forces l'entrada.
Amb tant d'encert
que trenques l'única clau
que et restava.
Històries incomprensibles
i caucàsics pensaments.
read more
0 comentaris

BUSCANT SOMRIURES

Smile by Wings-of-a-Messiah
Devianart

BUSCANT SOMRIURES



Mira bé al teu voltant ple de llum,
Troba una sortida, obre la porta
Que somriure deuria ser un costum
I seguir endavant la resposta.


Dóna la mà a un passat negligent
Pinta el present de vius colors
I deixa de pensar el que diga la gent:
Que aquesta vida no són tot dolors.


Tornem a viure
Aquest gran somriure
Que el sol ens regala
Una nova tornada.


Agafa’m fort perquè no em perda
Sota la pluja d’acer i el vent tempestuós
Seràs la meua guia en aquesta senda
Les ganes, les ales, un instant virtuós.


Volies buscar problemes
Per no trobar solucions.
No sabies que les penes
També marxen amb cançons.


El que et fa gran a la vida
No és seguir un llarg camí
Sinó cada passa seguida
Que et portarà al teu destí.


A tu et dic: amic, amiga,
Amb paraula sincera, sentida,
No et cregues la gran mentida:
Ni tot està perdut, ni t’han vençut;
Et recorde malgrat ja saber la resposta
Que la vida que has rebut
És cant bonic perquè la teua veu consta.


8/9/09
read more
0 comentaris

CAMÍ AL MAR


Mirades clòniques reiterant evidències
Transformen una veritat absurda.
Amb la pell eriçada i als ulls l’espurna
Trenquem castells de paper
Seguirem somiant petjades a la platja
Il•luminades per estels d’argent
Penya-segats que besen el mar
Enamorats d’un far tan llunyà
Com l’obscuritat que es despenja per les muntanyes.
Deixem volar els malsons
Inventem cada instant, fem un collage.
Juguem a sentir que estem vius
Llampecs de colors, aures palpitants.


9/9/09


read more
2 comentaris

I can't think straight... i cadascú que pense el que vulga...

From Tala to Sheyla:

Cada nit buide el meu cor
però pel matí és ple altra vegada,
gotetes de tu es filtren
a través de la suau carícia de la nit.

A l'alba em desperte
amb pensaments sobre nosaltres,
un plaer dolorós que no em deixa descansar.
L'amor no es pot contindre.

El net embolcall del desig es trenca
sota vermell vessat dels meus dies.
Llargs dies que ara són ferits amb l'anhel.
Espera buscant la petjada, l'olor,
l'alé que et vares deixar.

I can't think straight... a film directed by Shamim Sharif


Cal dir més??

...

I can't think straight
read more
4 comentaris

NO T'IMPEDEIXES SER FELIÇ!

Mor lentament qui no viatja,
qui no llig,
qui no escolta música,
qui no troba gràcia en sí mateixa,.
Mor lentament destrueix el teu amor propi,
qui no es deixa ajudar.
Mor lentament qui es transforma en esclau de l'hàbit
repetint tots el dies els mateixos trajectes,
qui no canvia de marca,
no s'atreveis a canviar el color de la seua vestimenta
o bé no conversa amb qui no coneix.
Mor lentament qui evita una passió i el seu remolí d'emocions,
justament aquestes que retornen la brillantor
als ulls i restauren els cors destrossats.
Mor lentament qui no gira el volant quan està infeliç,
amb el seu treball, o el seu amor,
qui no arrisca el cert ni l'incert per anar
darrere d'un somni
qui no es permet, ni tan sols una vegada a la vida,
fugir dels consells sensats...

Viu hui!
Arrisca hui!
Fes-ho hui!
No et deixes morir lentament!
NO T'IMPEDEIXES SER FELIÇ!

Pablo Neruda
read more