Travesse les vies corrent. Les gotes d’aigua ataquen amb energia el terra banyat de l’estació de ferrocarril. Mire a ambdós costats per assegurar-me que cap ten imaginari creuen de sobte sense previ avís. Comença una carrera desenfrenada per arribar abans que les portes del vagó tanquen i em quede fora frustrada i mullada completament. Se sent un tron de vidres trencats, colps, correres i l’olor a cendra en l’aire es fa evident. Sols m’ha donat temps a cobrir-me el cap amb el braç esquerre. El soroll es fa insuportable: són crits de gent, udols d’esperits esquinçat. Roig. Un roig demolidor resta enfangant el sòl on ara xafe i fins feina uns instants sols quedava una lacònica brutícia. La famosa brutícia de les estacions.
Sacsege el cap incrèdula davant el que esdevé el pitjor dels malsons. Els udols es continuen succeint i jo immòbil sense ser capaç de moure ni tan sols un dit, l’ànima clavada al lloc on , per ventura, havia sobreviscut al que semblava una explosió. I les notes d’una melodia inquietant vibraven en l’aire polsós, entre les deixalles de ferro: ruïnes d’un antic tren.
Vaig sentir la imperiosa necessitat de saber d’on provenia la cançó esfereïdora. El cos va trencar l’assetjant immobilitat per adonar-se que podia moure els membres. Primer una cama i seguidament l’altra. I més tard altra més, feren possible el miracle de la locomoció.
Em vaig sentir confosa i horroritzada. No podia evitar una atracció fatal per la incessant melodia. No podia lliurar-me de l’efecte encisador que tenia vers mi. Les passes ressonaven en l’esguitat ciment gris mentre m’apropava cada vegada més. Vaig adonar-me que les notes s’originaven darrere del que semblava que havia sigut el vagó. A l’altra banda de la via... allà surava una mena d’atmosfera estranya que no sabria com descriure. Amb una última passa, vaig desvetllar el misteri.
Una gramola rovellada, torçada i polsosa estava sobre una soca d’arbre tallat. En aquell moment en què mirava, un raig sanguinolent i ple d’odi va il·luminar l’escena. Les notes perseguien el meu cap, em deien alguna cosa. Volien comunicar alguna anguniosa veritat.
Inconscientment, la meua mà va reprimir un xicotet espasme que em pujava per l’esquena. Amb la pell de gallina i una suor freda regalimant pels cabells castanys vaig allargar el braç. Volia tocar allò, volia parar aquelles desficiants notes, però en lloc de llevar l’agulla de la gramola els meus dits tropessaren amb uns fulls que descansaven mandrosos al costat. Eren les partitures escrites amb roig del que semblava seria la melodia de la cançó.
La sorpresa esdevingué majúscula quan la mirada es fixà en l’autor d’aquell escrit: jo. Em sentia tan perduda en mi mateixa! Allò era un somni, segur que ho era... segur? No entenia res. El marejant flaire que m’envoltava inundant el meu esperit espantat mentre el voltava de tenebres resultava claustrofòbic. Aquella situació era tan irreal com descompassada, just igual que la cançó. Desconcertada, dèbil i marejada amb llàgrimes salades als ulls vaig haver d’esborrar els pensaments insidiosos que m’ofegaven. Els colors van perdre els matisos desdibuixant-se en blancs, negres, grisos i un incansable roig sang que tenyia les meues mans. M’hi vaig horroritzar: havia provat d’esborrar la partitura però resultà que la tinta no era pintura sinó sang.
Els genolls van picar a terra amb un soroll esmorteït. Tremolors i plors descontrolats. Tota la destrucció l’havia provocat jo. Ho sabia. Jo era la causa.
-Qui eres tu?
Una mà blanca aparegué al meu camp de visió. El contacte amb la suau pell va fer-se imminent. La veu em resultava familiar, estranyament familiar. La música sonava.
Poc a poc, vaig alçar el cap, repassant amb la mirada a qui tenia davant.
Uns peus descalços, un vestit negre amb brodats platejats i llaçets rojos. Uns ulls verds profunds, una pal·lidesa mortal i uns cabells... sí, castanys també. Sí! L’aterradora veritat em colpejà fortament el seny.
Un somriure maliciós es dibuixà a la xiqueta que plantada davant meu em mirava fredament. Aquesta era jo en miniatura, però era jo. La gramola deixà d’emetre els estrafolaris sons.
El terra va apropar-se prompte sense avisar. Un silenci es féu còmplice i aquella xiqueta aguantà amb una força desproporcionada per a la seua edat el meu pes. Després... l’infern.
DORMS
Vola la lluna
sota la seca branca,
ressonen llançols al vent,
reculen imatges
Despertes.
Quin somriure entremaliat
aquest dels ulls daurats.
Alces la testa
però no veus cap cosa
que et torbe.
Dorms.
22/12/09
DeviantartEn la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
Marc Granell inclós a L'illa amb llunes
