Vens de festa, fes-te al cas... estàs pimpladeta/bufada/beguda/cega... i tans altres sinònims radiantment estrafolaris... I penses: què faig jo per estar en certes situacions? T'adones que la raresa realment no està en els altres sinó en tu mateixa... hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar... et sents com desubicada. Un puzzle que no encaixa, una titella sense cordes, una cara sense ulls... De sobte t'allunyes de la resta, penses, i t'allunyes encara més, ho veus tot des d'un punt de vista diferent, tot cobra nous sentits. Estàs en la mateixa gent i res és igual, les circumstàncies, és la maledicció i benedicció del pas del temps...
El que dèia a l'anterior post que us volia comentar: la revelació té molt a veure en aquest esdeveniment. Perquè el fet clarivident de veure per primera vegada tot clar dóna una lucidesa de pensament envejable. El cervell es torna savi quan ens plantegem dubtes que reten la nostra raó de ser. Se'ns fa de dia. Il·luminació. Renaixement. I això que se suposa que hem d'estalviar energia lumínica... I què? Si total, no serveix de res si el que pensem no ho posem en pràctica... De què tenim por? De les conseqüències i de nosaltres mateixa... les respostes es simplifiquen en aquestos dos exemples. El cap esdevé buit de pensaments abstractament ineludibles, no hi ha lloc per dèbils i tampoc pel coratge. La revelació és un punt de no retorn al que abans no érem, un instint que ha esdevingut realitat, un seguiment de la nostra ànima. Un tros que ara pertany al destí, un fil que Àntrophos no deuria tallar mai... una vida. I no parle de una vida com una altra, parle de persones com tu i com jo, que senten, que se'ls mor un ser estimat, que no saben estimar ni ser estimats, que no tenen parella o que en tenen, que troben cinc euros al carrer, que els toca la loteria quan algú els dóna un bes, que se senten la merda més gran quan els deixa algú un missatge no esperat, que esperen a l'hospital, que estan paraplègics, que estimen a dones i a homes, o a parts iguals o per separat... o es vesteixen del sexe oposat al que nasquéren... o... I què més dóna... si total... Cada revelació és única perquè cadascú té una forma d'interpretar-la, de sentir-la, d'escoltar-la o de fer-la pràctica.
Massa variables per a una neurona cansada, vaig a dormir... Bona nit personetes arreu del món. I que demà siga un dia millor que el millor que vareu tenir fa temps... que ja toca.
read more
El que dèia a l'anterior post que us volia comentar: la revelació té molt a veure en aquest esdeveniment. Perquè el fet clarivident de veure per primera vegada tot clar dóna una lucidesa de pensament envejable. El cervell es torna savi quan ens plantegem dubtes que reten la nostra raó de ser. Se'ns fa de dia. Il·luminació. Renaixement. I això que se suposa que hem d'estalviar energia lumínica... I què? Si total, no serveix de res si el que pensem no ho posem en pràctica... De què tenim por? De les conseqüències i de nosaltres mateixa... les respostes es simplifiquen en aquestos dos exemples. El cap esdevé buit de pensaments abstractament ineludibles, no hi ha lloc per dèbils i tampoc pel coratge. La revelació és un punt de no retorn al que abans no érem, un instint que ha esdevingut realitat, un seguiment de la nostra ànima. Un tros que ara pertany al destí, un fil que Àntrophos no deuria tallar mai... una vida. I no parle de una vida com una altra, parle de persones com tu i com jo, que senten, que se'ls mor un ser estimat, que no saben estimar ni ser estimats, que no tenen parella o que en tenen, que troben cinc euros al carrer, que els toca la loteria quan algú els dóna un bes, que se senten la merda més gran quan els deixa algú un missatge no esperat, que esperen a l'hospital, que estan paraplègics, que estimen a dones i a homes, o a parts iguals o per separat... o es vesteixen del sexe oposat al que nasquéren... o... I què més dóna... si total... Cada revelació és única perquè cadascú té una forma d'interpretar-la, de sentir-la, d'escoltar-la o de fer-la pràctica.
Massa variables per a una neurona cansada, vaig a dormir... Bona nit personetes arreu del món. I que demà siga un dia millor que el millor que vareu tenir fa temps... que ja toca.
