És una explosió d'aire. Estem volant. No tens cap impediment en agafar-me la mà... i el contacte s'estén pels dits. Les ones furioses repicant a la partitura. No entenem de fusió sense cantar. Cantem fins destrossar-nos la veu, esquerdant velles hipocresies... què importa que sigues blanc o negre, que estigues en cadira de rodes, que t'agrade el Warhammer, que lliges llibres de sexe anal, que practiques submarinisme o escalada, que al teu temps lliure pintes, decores la casa, o fages punt de creu? Digues, què més dóna que treballes en un Vidal, venent roses, peix o el teu propi cos? Què importa si eres somalesa? Què té a veure amb la religió? Què pot ser més bonic que la música si ella ens ha fet com som?
Etiquetes de comentaris:
Reflexió
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentaris:
M'encanta! M'agrada molt, de veres...
Un plaer llegir-te, com sempre!!
Publica un comentari a l'entrada