Trucades per telèfon.
Un sext sentit,
açò s'acaba hui i ací.
I a la resta de mortals aconseguirem diluir,
entre pols i runa a la meitat del camí.
Apedaçar records com qui abraça un amic,
guaitant la lluna,
sentint Dionís.
Ballant s'amaga la cara del dia,
li respon la seua còpia tot seguit
i mentre passen les hores
romandrem eestancats ací.
I a la resta de mortals acoseguirem diluir,
que tinc la lluna eterna per a tu i per a mi.
Conta'm llàgrima salada,
què se n'ha fet del teu mar?
Tempestes i huracans a les finestres blaves
i encara no pots dir-me cap vocal.
Restem en silenci, tot plegat,
la pressa és feta fóra
del nostre temps i espai.
Carícia, ànima, meitat.
Plora, boja, no coneix pietat.
Vull dir-te que al present
res estable pots aconseguir
que no siga un somriure a la memòria
i un abraç més fort que el vent maleït.
No poden desfilar les penes ja,
en aquestos ulls teus plens de joia,
que tinc una clau feta de la meua entranya
que ninguna Espanya ens furtarà la nau.
Perquè naveguem al mediterrani, al pacífic
al mar del nord o al del sud...
la diferència és mentida:
tots són aigua amb regust de sal.
I jo, terra ferma
on ancorada resta la millor part de mi: tu.
Ànima bessona, revestida de cuir.
Ànima de llum, et rius ja de l'oblit.
Perquè cal recordar tota experiència,
perquè sense eixa sàvia del temps
no seriem sinó fum, pols, buit.
Perquè al fons de la teua consciència
hi ha la veritat que ara no retens.
Acompanya'm altra vegada,
en un futur probablement incert,
perquè algun dia jo seré marinera
i el vent em portarà ben lluny
pot ser a una altra terra ferma
on romandràs ara tu.
(Per a Vicent. Per tot. Per ser una llum i la meua meitat. Perquè la seua veu trencada m'ha inspirat. Perquè és ell qui ha fet el poema...)
30/3/11