La relativitat dels cossos

Jo creia en la sort fins que em va explotar a la cara. Si pot ser no parlara figurativament, diria que em passà per damunt-bé, li he de posar un punt d'exageració per donar-li interés, no?- Com deia, em va passar pel costat rampant un seat ibiza color negre. Negre, com la nit que m'abraça. ara. Tinc trenta-un anys, un germà a l'atur amb càncer, una tortuga al menjador de casa, factures per pagar, una mare morta, una familia inexistent i escric des d'una cadira de rodes. Em manca tot dirieu menys les ganes... perquè després d'un procés d'evolució, malgrat tot ara sóc feliç. Abans estava casat amb una bona dona, de cabells d'or i bla,bla,bla... La vida perfecta. El cas és que voliem formar una família... La nit de l'atropellament tot va canviar. Cada canvi és un relat, una història i aquesta és la meua història. La història de la meua vida, on pinte jo i solament jo... i bé, també algú més.

Els meus amics i amigues dirien que en aquell momement a l'hospital el dia després em vaig tornar boig. I quan em contaren el que vaig fer, certament creia que tenien raó. Vaig agredir una infermera, vaig llençar per l'aire una cadira, vaig discutir amb el meu germà i quasi em fugue de l'hospital amb cadira de rodes... Però tot açò no té cap sentit si no us pose en antecedents, perquè ningú entendria la història, el resum d'unes vivències com unes altres. Tots necessitem punts de referència, allí vaig trobar el meu... o la meua: estic parlant clarament de la morfina. Que què ha de veure la morfina amb tot açò? Espereu, vaig al lavabo i continuaré contant-vos...