Records i cendres

Fa temps hi havia una blava mirada
que penjava dels teus ulls
i entre aquelles notes perfumades,
un ensimismament estúpid,
i restaven alegres les ganes de saber
que per tot i per tot
sempre series per a mi, tu.

read more

No és el mateix...

Change by Gilad from http://browse.deviantart.com

Tot comença quan decideixes donar un pas... i seguidament l'altre, així comencen de vegades les decisions, per fets, no per l'acte de pensar en sí mateixa. De vegades recórrer el viatge ens porta a saber que hem triat bé el nostre rumb, sense importar les conseqüències positives o negatives, que a colp d'ull puguen haver aquestes últimes en un començament. Cal donar un pas, llançar-se al buit. Aturar-se al peny-segat per saltar i adonar-se que tot és una il·lusió òptica, que és la por la que ens paralitza sempre, eixa punyetera, maleïda, traïdora... però no contaminem l'aire... anem a veure, realment som nosaltres els que tenim eixa emoció, per tant, en sí mateixa, si ens ajuda a superar-nos no és moral ni ètic que despotriquem insensiblement cap a un mot o concepte que en veritat no odiem. No, el que no ens agrada gens ni miqueta és haver-nos d'enfrontar, perquè és un sentiment que ens obliga a estar alerta, a acobardir-nos, a canviar i en el canvi radica una diferència que ens pot portar a l'èxit... o no. Però l'atur, i això ho sap molt bé tothom, és la trampa, la ofegadissa, esquerpa, inservible, còmoda- fins a cert punt-... perquè al final o ens movem, o les circumstàncies ens superen i arrasen amb el que fins ara creiem o haviem creat. I no importa começar des de zero si realment hem aprés.... perquè hem vingut al món per aprendre. Aprendre a tractar amb la gent, a riure, a tenir drets i obligacions, a escoltar, a emocionar-se, a follar, a veure una pel·lícula sols o amb companyia, a estimar el mal hàbit d'algú, a estimar eixe algú, a caure, a alçar-se, a fer crítica, a saber elegir les amistats, a descreure's d'algú, a confiar, a retrobar amics i amigues, a passejar en bici sota la pluja primaveral, a equivocar-se, a perdonar, a demanar ajuda, a tragar-se l'orgull quan ens rebutgen, a saber dir que no, a obrir el cor i compartir... a veure una gota penjada de la fulla d'un roser... Les persones canvien, accepteu un canvi, doneu-se a ell, respecteu, respecteu-vos i feu-vos respectar, estimeu, viviu... Que la vida és un canvi i un plaer, que l'equilibri es troba i també se'n va de visita a cal veí. Perquè el món sense cadascú de nosaltres no és el mateix.

read more

Ens en sortim...

http://www.youtube.com/watch?v=JDvNpLqj1Bw&feature=related


Tard o d'hora ens arriba l'hora de donar la cara. No deixar que l'oportunitat d'enfrontar-se se'ns escape entre els dits... i dir les coses clares.

Si estàs agust, si les inseguritats volen quan no estàs al davant, si no tens per què fer tal o qual cosa si no t'abelleix, si estàs en calma i equilibri anímic, si estimes els teus i els teus et tornen l'estima... per què seguir pensant en una persona que fa més mal que bé? Soltar. És com un moll, de vegades estira més que de costum i si estires ben fort i molt seguit, acabes per fer-te mal quan soltes de sobte. És un moll de ferro, ja està rovellat. Però continua sent un moll. I per més voltes que li dones, serà motiu de problemes si no el deixes anar. Hui t'envie al mar. Que les ones se t'emporten ben lluny, que sigues feliç i que tot et vaja bé. No et diria res si realment no ho pensara així.

Bon vent sota les teues ales, un bes blau i un somriure melòdic ;)

read more

Blanc trencat

(Per Turulato extret de: http://www.deviantart.com/)

Trucades per telèfon.

Un sext sentit,

açò s'acaba hui i ací.

I a la resta de mortals aconseguirem diluir,

entre pols i runa a la meitat del camí.

Apedaçar records com qui abraça un amic,

guaitant la lluna,

sentint Dionís.

Ballant s'amaga la cara del dia,

li respon la seua còpia tot seguit

i mentre passen les hores

romandrem eestancats ací.

I a la resta de mortals acoseguirem diluir,

que tinc la lluna eterna per a tu i per a mi.

Conta'm llàgrima salada,

què se n'ha fet del teu mar?

Tempestes i huracans a les finestres blaves

i encara no pots dir-me cap vocal.

Restem en silenci, tot plegat,

la pressa és feta fóra

del nostre temps i espai.

Carícia, ànima, meitat.

Plora, boja, no coneix pietat.

Vull dir-te que al present

res estable pots aconseguir

que no siga un somriure a la memòria

i un abraç més fort que el vent maleït.

No poden desfilar les penes ja,

en aquestos ulls teus plens de joia,

que tinc una clau feta de la meua entranya

que ninguna Espanya ens furtarà la nau.

Perquè naveguem al mediterrani, al pacífic

al mar del nord o al del sud...

la diferència és mentida:

tots són aigua amb regust de sal.

I jo, terra ferma

on ancorada resta la millor part de mi: tu.

Ànima bessona, revestida de cuir.

Ànima de llum, et rius ja de l'oblit.

Perquè cal recordar tota experiència,

perquè sense eixa sàvia del temps

no seriem sinó fum, pols, buit.

Perquè al fons de la teua consciència

hi ha la veritat que ara no retens.

Acompanya'm altra vegada,

en un futur probablement incert,

perquè algun dia jo seré marinera

i el vent em portarà ben lluny

pot ser a una altra terra ferma

on romandràs ara tu.

(Per a Vicent. Per tot. Per ser una llum i la meua meitat. Perquè la seua veu trencada m'ha inspirat. Perquè és ell qui ha fet el poema...)

30/3/11

read more

Rachel Weistz amenitzada per Izzi Dunn

Açò és un homenatge a la dona, entesa com a un ésser diví, únic, aclaparador, independent, fort, entregat, entusiasta, vital... lluminós. Aquest és simplement un homenatge, diriem, a totes. Rachel Weist... em té enamorada ^^ Actriu de les millors del panorama, personatge interessant... i dona. Gaudiu i que no vos caiga molta bava.

read more

Embaladida...

Aquesta cançó em torva massa. És com un bàlsam per als meus oïts... simplement m'encanta, em captiva dins de la melodia, i no s'acaba, perquè ressona dins el meu cap sense parar... ^^

GOTAN PROJECT- Tango 3.0- El mensajero

read more

La relativitat dels cossos

Jo creia en la sort fins que em va explotar a la cara. Si pot ser no parlara figurativament, diria que em passà per damunt-bé, li he de posar un punt d'exageració per donar-li interés, no?- Com deia, em va passar pel costat rampant un seat ibiza color negre. Negre, com la nit que m'abraça. ara. Tinc trenta-un anys, un germà a l'atur amb càncer, una tortuga al menjador de casa, factures per pagar, una mare morta, una familia inexistent i escric des d'una cadira de rodes. Em manca tot dirieu menys les ganes... perquè després d'un procés d'evolució, malgrat tot ara sóc feliç. Abans estava casat amb una bona dona, de cabells d'or i bla,bla,bla... La vida perfecta. El cas és que voliem formar una família... La nit de l'atropellament tot va canviar. Cada canvi és un relat, una història i aquesta és la meua història. La història de la meua vida, on pinte jo i solament jo... i bé, també algú més.

Els meus amics i amigues dirien que en aquell momement a l'hospital el dia després em vaig tornar boig. I quan em contaren el que vaig fer, certament creia que tenien raó. Vaig agredir una infermera, vaig llençar per l'aire una cadira, vaig discutir amb el meu germà i quasi em fugue de l'hospital amb cadira de rodes... Però tot açò no té cap sentit si no us pose en antecedents, perquè ningú entendria la història, el resum d'unes vivències com unes altres. Tots necessitem punts de referència, allí vaig trobar el meu... o la meua: estic parlant clarament de la morfina. Que què ha de veure la morfina amb tot açò? Espereu, vaig al lavabo i continuaré contant-vos...

read more