Deviantartby ~AmeliePom
L'arbre vell
En la ciutat hi ha una plaça
i en la plaça un arbre vell.
En l'arbre hi ha la tristesa
de saber que és el darrer.
Abans n'hi havia molts d'altres,
ara tan sols queda ell
com un record que s'apaga
entre el ferro i el ciment.
Diuen que volen tallar-lo,
que molesta, que el seu verd
trenca l'estètica pura
dels edificis que té
voltant-lo, voltors altíssims
a punt de menjar-se el cel.
Que al lloc que ocupa podrien
aparcar vint cotxes més.
Que és la casa on s'arreceren
centenars de bruts ocells
que ningú recordaria
si no fos perquè viu ell...
En la ciutat – algú conta –
hi havia fa molt de temps
un arbre gran i molt trist
que se sabia el darrer
i plorava fulles grogues
en la tardor, i a l'hivern
es despullava i cantava
estranyes cançons al vent.
Quan venia primavera
despertava les arrels,
oblidava un poc la pena
i obria el somriure verd
que en estiu era rialla
que et feia sentir-te bé
quan, fugint del sol, entraves
en el cercle tou i fresc
del seu regne que assetjaven
cotxes, finques, fum, diners.
Quan el tallaren plovia.
Ja no he vist ploure mai més.
Marc Granell inclós a L'illa amb llunes
2 comentaris:
Aiii no sé com t'ho has fet per trobar el meu poema favorit de tots els temps sense saber-ho! me l'he sabut durant tant de temps... quins records més dolços m'has portat des del desconeixement!
un besot dolça
;)
Doncs no sabia que era el teu favorit! :)
Jo l'he posat simplement perquè l'havia llegit abans, feia moltíssim temps i amb les darreres lectures, l'havia redescobert. Abans no sabia de qui era ni res... per aquella època jo era molt jove xD
Quan el llig em recorda a aquell llibre de text de valencià, l'olor de llapis i l'escola, records bonics :D
M'alegre que coincidim en que és un gran poema :)
Publica un comentari a l'entrada