UN PROBLEMA DE MEMÒRIA

Toc toc.

-Qui és?

-Eulàlia, ets a casa?

-No, no hi sóc- respon l’al·ludida.

-Dona, doncs jo diria que sí...

-Bajanades! No hi sóc. Qui em demana si es pot saber?

-Marina. Vinga, obre que et porte el dinar...

-Dinar?!Estàs boja? Són les set de la vesprada. No, no, no.

-Perquè no et quedes amb fam, vinga obre. Fora fa fred.

-Hui fa un dia calorós, no fa mal temps.

-Podríem tindre aquesta conversa dins?- s’impacienta Marina amb veu cansada.

-Dins? Jo no vull cap andròmina, no sé per què has vingut...-comença l’altra veu- però no em venges res.

- Eulàlia...

- Ací no hi ha cap Eulàlia- trona una enfurida veu darrere la porta polida.

-Què passa ací?- ressona altra veu.

Marina es gira per veure de qui es tracta. El nou porter mira palplantat l’escena. Els crits de l’anciana l’havien alertat feia pocs segons que alguna cosa ocorria allà dalt.

-Em vol vendre andròmines i altres coses que no em serveixen per a res- es queixa Eulàlia am veu clarament ofesa.

-Per favor, es tan amable d’acompanyar-me a sota?- intervé el desconegut.

-No és el que s’imagina. Li portava el dinar per hui a la senyora Eulàlia...- l’anciana va carraspejar a mode de protesta- ja que és incapaç de recordar-se de l’hora.

L’home mira expectant a Marina. l’antic propietari del primer pis ja l’havia avisat d’aquell enrenou. I és que l’alzheimer no perdona.

17/2/10